Com cada setmana, hem jugat a alguns jocs de taula i us explico...
Hi ha trobades de jocs que es recorden per la quantitat. Altres, per la qualitat. I després hi ha aquestes jornades en què l’epopeia galàctica es barreja amb la misèria imperial xinesa, les aerolínies comercials competeixen amb la devoció papal, i on les gambes es llencen literalment sobre un fogó en flames. Aquesta és la crònica d’un dia (o diversos, que el temps és relatiu quan tens un AT-ST davant) on ens vam lliurar al plaer estratègic i lúdic sense pietat, ni per als rivals, ni per a nosaltres mateixos.
Imperial Assault
No van tenir prou amb una guerra galàctica. Volien més. I ho van tenir: Imperial Assault, un dels fills estimats del sistema Descent, ambientat a Star Wars, amb escenaris tancats, miniatures detallades i missions que tenen gust de sèrie d’aventures clàssica.
Aquesta vegada, els rebels es van enfrontar a la versió App “imperial comander” del joc, que fa de màquina imperial implacable sense necessitat d’un jugador dolent (encara que sempre hi ha qui ho faria encantat).
La primera missió va ser gairebé un passeig. Els rebels, frescos i confiats, van sabotejar comunicacions i es van ventilar els soldats imperials com si fossin tropes de pràctica a l’acadèmia. Només una porta blindada va aconseguir entorpir-los mínimament —fet que va provocar una pausa tècnica per discutir el comentari de Jaume J sobre si fer servir un sabre làser com a clau anglesa era temàticament correcte.
El Wookie Gaarkhan d’Albert es va convertir en objectiu de quasi totes les forces imperials, no sabem perquè. “Wrrarg shooorrgg hamja roooogu” va dir al caure derrotat. Emotives paraules que recordaré sempre.
La contrabandista Jyn Odan de Marcos Interrompia constantment els atacs enemics... sense poder evitar-los. Gideon, portat per Jaume DM, donava ordres i coordinava, però crec que només l’entenia el Wookie. I Jaume J cobria la rereguarda amb una efectivitat i una precisió increïble sense retrocedir... quan resulta que els imperials estaven davant. Dolor i riures repartits a parts iguals
No va ser una derrota humiliant, però sí una lliçó: l’enfrontament directe no funciona. Caldrà més tàctica, més sinergia i menys entrades a l’estil Han Solo.
Mecànica principal: dungeon crawler amb escenaris, i progressió de personatge.
Jugadors: 1 a 5 (amb la app).
Duració: 1-2 hores per escenari.
Star Wars Rebellion
Només dos jugadors. Un taulell enorme. I una
tensió que podia tallar-se amb un sabre làser. Star Wars Rebellion, obra
mestra de Corey Konieczka, és una simulació asimètrica pura del conflicte
galàctic per excel·lència.
Un juga amb l’Imperi, desplegant sondes, flotes i estacions de combat orbital amb la subtilesa d’una piconadora. L’altre, amb la Rebel·lió, fa sabotatges, encén espurnes d’esperança i s’amaga com pot.
Jordi, en mode Palpatine en pràctiques, va començar la partida amb una eficiència militar de manual. Les sondes sortien del sistema central com mosques imperials. Nacor, més inspirat en Mon Mothma que en Luke, va preferir teixir una xarxa de sabotatge digna d’un film de robatoris.
Però l’Imperi va anar tancant el cercle. Les pistes sobre la base rebel es van començar a acumular, i les opcions s’esgotaven. Els rebels, cada vegada més arraconats, es veien obligats a fer accions de distracció mentre gestionaven desesperadament els seus últims recursos.
La partida va acabar amb un empat tècnic per manca de temps. Però tècnicament, l’empat és el somni dels rebels. Vol dir que encara existeixen. I ja és molt. Els dos titans van sortir del taulell amb les neurones exhaustes però somrients, sabent que havien jugat una partida digna del guió d’un spin-off.
Mecànica principal: control de zones amb
accions secretes i gestió de cartes.
Jugadors: 2.
Duració: 3-4 hores llargues (si cap AT-ST no tomba el taulell abans).
Maestros del Renacimiento
Quan el millor de Lorenzo il Magnifico es destil·la i es simplifica, sorgeix Maestros del Renacimiento. Una joia euro de Simone Luciani i Nestore Mangone que manté la tensió de la gestió de recursos, però ho fa amb un sistema d’esferes de colors i una màquina de boles que sembla dissenyada per Da Vinci després de veure un capítol de "Art Attack".
Javi va demostrar ser un veritable mestre del motor productiu. Va construir una combinació de cartes i produccions que feia tremolar els fonaments del Vaticà. Oriol el seguia de prop, intentant igualar ritmes amb fe i marbre.
Pere, més contemplatiu, anava acumulant punts de manera subtil, com qui pinta una capella a poc a poc. Però no n’hi va haver prou. Javi, amb una devoció calculada i un motor de precisió florentina, va arribar primer a l’objectiu final.
El joc, tot i el seu aspecte compacte, conté una profunditat estratègica notable. Les decisions sobre quina esfera agafar, quines cartes desenvolupar i quan activar les produccions poden determinar si ets un mecenes gloriós o un trist ciutadà amb massa fe i pocs recursos.
Mecànica principal: construcció de motor i gestió
de recursos.
Jugadors: 1-4.
Duració: 45-60 minuts.
Pan Am
Aquest Pan Am, és un d’aquells jocs que fa veure que és familiar, però amaga una mala bava estratègica sota les ales. Ambientat als anys daurats de l’aviació comercial, cada jugador gestiona una companyia que ha de sobreviure —i prosperar— mentre el gegant Pan Am compra rutes i domina el mercat.
Aquí la interacció va ser més punxeguda. Javi va començar fort, però Oriol va desplegar una estratègia de "ven per guanyar" amb un timing quirúrgic. Va vendre les seves rutes a Pan Am just quan els preus eren òptims, reinvertint per fer-se més gran i prendre més posicions. Pere, sempre serè, intentava trobar espais entre els dos titans, però les rutes van acabar saturades.
Un euro econòmic on cada ronda requereix pensar dues o tres jugades endavant, i on la incertesa del desenvolupament de Pan Am afegeix una dosi d’aposta i adaptació molt ben trobada.
Mecànica principal: subhasta, gestió econòmica i
planificació de rutes.
Jugadors: 2-4.
Duració: 60-90 minuts.
En el año del Dragón
Stefan Feld no fa jocs per fer-se amics. Fa jocs per fer patir. En el año del Dragón és un clàssic del masoquisme lúdic, on l’objectiu principal no és triomfar... sinó sobreviure. Cada mes (o ronda) arriba una catàstrofe. Fam, epidèmia, invasions, impostos. Un calendari que sembla dissenyat per un funcionari molt enfadat de la Xina Imperial.
Els tres jugadors sabien el que els esperava. O això creien. Jose Luis va començar fort, amb una cort plena de savis i pagesos, però un mal càlcul li va costar mitja plantilla. Albert va intentar apostar per una estratègia econòmica que va naufragar a la primera plaga.
I Carles... Carles va fer el que calia: sobreviure amb dignitat i sang freda. Quan va arribar el darrer desastre, només quedava una cort funcional. I era la seva.
És un joc duríssim. Cada decisió té conseqüències, i cada omissió és gairebé letal. Però l’experiència que ofereix, per a eurogamers hardcore, és tan agraïda com una tassa d’arròs calent després d’un any infernal. Però patiment hi haurà per repartir i guardar.
Mecànica principal: selecció d’accions i gestió de
recursos davant esdeveniments
Jugadors: 2-5.
Duració: 75-90 minuts.
Harmonies
Harmonies, del creador David Perez i editat per Libellud, és un d’aquests jocs zen que semblen una teràpia de colors. Els jugadors formen paisatges amb llosetes i animals, creant patrons visuals i ecològics que provoquen un plaer estètic considerable.
Albert i Jose Luis van gaudir d’una partida relaxada després del drama del drac xinès. El joc, amb poca interacció directa, permet pensar i crear amb calma. Jose Luis va apostar per una estratègia centrada en diversitat d’hàbitats. Albert, en canvi, va formar un bosc que semblava el paradís d’un documental de la BBC. Finalment, Albert es va imposar amb una combinació harmònica de llosetes i somriures.
Un títol molt recomanable per jugar entre euros exigents, per respirar i admirar la bellesa del bon disseny.
Mecànica principal: col·locació de llosetes i
patró de puntuació.
Jugadors: 1-4.
Duració: 30-45 minuts.
Hibachi
A Hibachi, del dissenyador Marco Teubner (i editat per Grail Games), el tauler és una graella i els jugadors són cuiners amb problemes d’impulsos. Els ingredients es compren llançant fitxes sobre plats... i esperant que la punteria acompanyi. El joc és una barreja d’habilitat, subhasta cega i moltes rialles.
Albert va guanyar aplicant la seva tècnica de llançament “aquaplanning”: poc ortodoxa, però sorprenentment efectiva. Nacor va començar massa fort amb les gambes —una sobrecàrrega proteica que el va deixar fora de ritme. Jose Luis va decidir convertir el Xili en la seva arma secreta, roent i monopolititzada. Jaume, per part seva, va ser consistent en l’error: encertava el llançament, però mai l’ingredient que volia.
Una meravella de filler (que curiosament algun jugador va convertir en eurogame) per riure i admirar com el teu rival et roba una ceba amb una fitxa voladora de valor 1.
Mecànica principal: habilitat, subhasta cega i
col·lecció de receptes.
Jugadors: 2-4.
Duració: 30 minuts.
Hi ha dies que juguem per guanyar, i d’altres per no ser esclafats per un AT-ST. Però sempre juguem per compartir. Aquestes jornades de jocs no només ens deixen partides memorables i estratègies delirants, sinó complicitats, anècdotes i la il·lusió renovada de seguir explorant taulells, cartes i històries. Que mai no falti una cadira més, un joc nou per provar i una rialla compartida entre fitxes i meeples.
Fins la propera trobada. I que la punteria del
Hibachi us acompanyi.
Que no desaparegui el vostre esperit lúdic!
Homedeneu
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada