Q59: Las ruinas perdidas de Arnak, Lords of Waterdeep, Ra, Las vegas

Com cada setmana, hem jugat a alguns jocs de taula i us explico...

Mentrestant, a Badalona Jugona... entre daus i déus antics...

Hi ha dies diferents, com els nostres divendres. Potser és el cartró acabat de destroquelar, potser veure un insert ben organitzat, o potser és aquella mirada còmplice entre jugadors que saben que avui es lliuraran batalles èpiques. Aquesta trobada les taules es van omplir amb l’aroma de la competició, el gust del faroleig subtil i la tensió d’una acció ben mesurada. Les ruïnes perdudes, els encàrrecs encoberts, les subhastes a crits i els daus que ballen entre casinos...

Les ruïnes perdudes de Arnak

Autors: Min & Elwen · Devir
Mecànica principal: deckbuilding amb col·locació de treballadors · Jugadors: 1-4 · Duració: 90-120 min

 

Arnak no és un lloc. És una sensació. És aquell instant en què tens a la mà una carta potent, dos exploradors amb la motxilla plena de pors i aspiracions, i tot just un recurs per moure’t. L’expedició d’aquesta trobada va tirar pel costat salvatge: cara B del tauler, personatges asimètrics i les expansions al damunt, com si no volguéssim deixar ni una pedra sense aixecar.

 

Jose Luis, que ja havia fet d’Indiana Jones altres cops, va regalar-nos una explicació tan completa que es mereixia un premi: ho va fer amb claredat, bon humor i una mà estesa per als novells. Fins i tot es va guanyar un aplaudiment espontani, que va sonar més fort que molts combats amb guardians. L’aventura va començar amb l’aire humit d’una selva misteriosa i el cruixit dels cervells intentant optimitzar torns.

Carlos, potser excitat per la promesa de tresors ocults o potser despistat per la calor del cafè, va confondre el seu color i va passar algun torn recollint recursos per a un altre. Una escena que va fer riure fins i tot els guardians. “Jo no sóc vermell?”, va dir mirant el tauler, i el silenci posterior només va ser interromput pel riure general, menys per ell, que veia com les accions no sumaven.

Jordi, per la seva banda, convertia la por de les cartes en una arma més. Com si jugués a Arkham Horror, canalitzava el terror per fer desaparèixer monstres com qui es desempallega de mosquits en un estiu humit.

 I llavors hi havia Jaume, el mestre falconer. El seu personatge, combinat amb una gestió quirúrgica de les cartes i exploracions precises, li va permetre guanyar. Ara bé, no ho va fer sol: al final de la partida, quan semblava que el seu destí era quedar segon per un parell de punts, els seus rivals li van recordar que podia fer dues accions addicionals. Aquest gest, que barreja esportivitat, memòria col·lectiva i amor pel joc, diu molt més que la puntuació final. Jaume va guanyar, sí, però ho va fer gràcies a companys que no només volien competir sinó també gaudir junts.

 

La partida va tenir un ritme pausat —quatre jugadors i un mapa complex tenen aquestes coses— però cada torn era una petita epopeia. De fet, més d’un cop s’ensumava fum damunt els caps: decisions difícils, recursos justos i opcions massa bones per descartar. Arnak no perdona la improvisació mal planificada, i cada acció que et trepitjaven t’obligava a repensar-ho tot. Però precisament per això, va ser una aventura que voldríem repetir.

Lords of Waterdeep amb Scoundrels of Skullport i Undermountain

Autors: Peter Lee, Rodney Thompson · Wizards of the Coast
Mecànica principal: col·locació de treballadors amb gestió de cartes de missió · Jugadors: 2-5 · Duració: 60-120 min

 

Diuen que a Waterdeep tothom té un preu i, després d’aquesta partida, estem convençuts que és veritat. La ciutat més política dels Reialmes Oblidats ens va rebre amb els braços oberts i el punyal a l’esquena. No vam jugar al joc base, no. Hi vam tirar pel dret i vam afegir les dues expansions de cop: més cartes, més accions, més corrupció i més maldecaps. Però també més diversió.

 

 

Albert T. va dominar la partida com si fos un dels Lords en persona. Coneixia les cartes, els ritmes i sobretot, sabia quan no fer res. En un joc com aquest, saber esperar pot ser tan letal com col·locar un agent estratègic. Va completar encàrrecs com qui omple formularis i va acumular punts com si fos el seu deure sagrat. I mentre ell remava cap a la victòria, la resta ens barallàvem per evitar punts de corrupció, completar alguna cosa mínimament decent i sobreviure al caos.

 

La partida va fluir, no hi ha altra paraula. Tots coneixien el joc, i això es notava. No calia recordar mecàniques, ni revisar regles. Això va permetre que els encàrrecs, les intrigues i les mirades de sospita circulessin com aigua entre canals de ciutat vella. El millor del joc, en realitat, és veure com les cartes de missió poden definir estratègies completament diferents. Un jugador que aposta per encàrrecs llargs i recompensats pot fer la partida tan bé com algú que opta per fer-ne molts de petits, però constants.

Waterdeep és un joc de silencis que parlen, de farols que semblen accions anodines, i de decisions que a vegades són més emocionals que tàctiques. I malgrat la contundent victòria d’Albert T, tothom va sortir-ne amb ganes de tornar-hi. Potser el proper cop a Skullport, amb una mica més de corrupció... només una mica.

RA

Autor: Reiner Knizia · 25th Century Games / Devir
Mecànica principal: subhasta per lots · Jugadors: 2-5 · Duració: 45-60 min

Hi ha jocs que no necessiten ni una miniatura ni una història èpica per captivar. RA, el clàssic de Knizia, n’és el millor exemple: un joc de subhastes elegant, directe i amb aquell toc de crueltat que tant ens agrada als jugadors avesats. Aquesta edició nova lluïa com un sarcòfag d’or: art renovat, components deluxe i un tauler que cridava "ofereix més o queda’t fora".

 

Els quatre jugadors —Albert M, Albert T, Hèctor i Pere— es van posar ràpidament el pectoral de faraó, i van començar a subhastar com si fos l’últim dia del regne. El que té RA és que no et deixa indiferent: quan estàs dins una subhasta i veus que un rival vol el lot tant com tu, t’entren dubtes. El forçaràs? L’enganyaràs? T’hi llançaràs sense por?

 

Pere, que va començar fort, va acabar sortint per la porta de perfil, murmurant un “Ra, Ra, Ra quina patacadà” que ja ha quedat com expressió oficial per a les derrotes dolces. Hèctor, en canvi, va sortir coronat. “Egipte sóc jo!”, va escriure a uns papirs improvisats amb servilletes de bar, i els va repartir com propaganda després de la partida.

 

Albert T, sempre competitiu, va tornar a fer una partida sòlida, però no suficient. I Albert M, tot i portar el joc, va perdre... però amb estil. “Un dia guanyaré. I després, dominaré el món”, va dir. Però tots el vam animar a enfocar-se al primer objectiu, el segon encara li queda una mica lluny.

Les subhastes de RA són tan fines com cruels: saps que hauràs de gastar la teva millor fitxa per un lot mediocre, només per evitar que el rival s’emporti tot. La tensió d’aquest joc no té res a envejar a cap eurogame de tres hores.

Las Vegas

Autor: Rüdiger Dorn · Ravensburger
Mecànica principal: gestió de daus i control d’àrees · Jugadors: 2-5 · Duració: 30-45 min

 

Las Vegas és com aquell amic que arriba tard a la festa, però fa que tothom balli. Un filler que aconsegueix fer-te sentir dins un casino amb només una mica de cartró, daus de colors i rierols de malícia. No busqueu profunditat estratègica extrema aquí; busqueu el gust de la tirada perfecta i el plaer d’ensorrar un rival amb un parell de sisos ben col·locats.

 

La partida va ser un espectacle digne de ser televisat. Entre els crits d’emoció, les jugades miraculoses i la testosterona lúdica, vam veure moments antològics. Albert, que ja venia crescut d’altres partides, va fer una jugada de manual: va tirar daus, va repartir-los amb elegància, i es va endur el casino més ric com qui agafa el darrer tros de pizza. “Això és així”, va dir, i ningú va gosar contradir-lo.

 

Carlos i Jose Luis van competir amb ànima, tot i que Jose Luis es va implicar tant que, segons diuen, després de la partida va desaparèixer cap a una botiga a comprar el joc o cap al bingo, encara no ho tenim clar.

 

Jaume i Hèctor van intentar frenar l’allau d’Albert, però quan la sort es vesteix de frac, no hi ha estratègia que la pari. Las Vegas sempre funciona, especialment amb cinc jugadors. Les tirades són més ajustades, els empats més freqüents i els crits més forts. El millor del joc és com aconsegueix convertir una mecànica tan senzilla com assignar daus en una batalla de nervis i somriures. Una perla que sempre mereix taula.

I així acabà la jornada...

Aquestes trobades són un recordatori que el millor dels jocs no és el cartró ni els punts de victòria. Són els companys de taula, els errors compartits, les jugades èpiques i els relats que queden per explicar. Així que... prepareu les caixes, repasseu els manuals i busqueu data: la pròxima aventura està a punt de començar.

Que no desaparegui el vostre esperit lúdic!

Homedeneu