Com cada setmana, hem jugat a alguns jocs de taula i us explico...
Cròniques d’una taula compartida: de l’ombra imperial al faroleig més trapella
Hi ha caps de setmana que semblen pensats per provar la resistència lúdica del grup. Aquells que comencen amb un deckbuilding imperial, passen pel comerç japonès d’alta tensió, s’enfanguen en masmorres plenes de golems i acaben, inevitablement, en un festival de fillers on el que menys importa és guanyar. Aquesta trobada va ser un d’aquests maratons jugaires: cinc jocs curts de rematada, però abans tres plats forts per deixar empremta en el registre lúdic del grup.
I com sempre, entre decisions crítiques, cartes traïdores, somriures de complot i alguna mirada fulminant post-descarte, el que queda és una memòria compartida entre amics que saben que no hi ha millor lloc que una taula plena de jocs.
Senda de luz y sombra
(De Forja de Juegos, autors Brad Brooks, Clay Brooks i Jesse Catron)
Quan s’obren les portes del poder, més val tenir les cartes clares… o afilades. A Senda de luz y sombra, la promesa de domini imperial és tan seductora com esmunyedissa. Els jugadors esdevenen líders de faccions que aspiren a governar el continent d’Empyrnea, mitjançant conquesta, influència i una gestió curosa del seu mazo personal. Aquí el deckbuilding no és un simple recurs; és la clau per expandir-se o sobreviure. I cada facció ofereix una manera diferent de manipular les cartes: des de purificar-les amb fe fins a sacrificar-les per obtenir poder militar immediat.
La partida que vam jugar va ser tan intensa com els sobrenoms que s’hi van guanyar: Jaume DM, “el pietós”, va desplegar una croada de conversió i conquesta que no deixava ni veïns ni amics. El seu domini va créixer de forma gairebé bíblica, i tot i la seva aparent mansuetud, va ser ell qui va acabar coronant-se guanyador. Pere, en canvi, va optar pel camí de la destrucció pura: li deien “el sanguinari” per una raó, i les seves accions consistien, gairebé sistemàticament, en arrasar torres i eliminar cartes del rival. La seva estratègia d’anorreament va estar a punt de donar-li la victòria, si no fos perquè, com a la vida, la fe (del pietós) va triomfar per la mínima.
Nacor, el traïdor més simpàtic que hem vist en
una partida, va mantenir una estratègia d’interès pur. Col·laboratiu mentre li
convenia, però no li va tremolar la mà a l’hora de conquerir territoris
“amicables”. I finalment, Jaume J, conegut aquí com “l’humil”, va experimentar
la part més dolorosa del joc: sense torres, sense cartes i sense aliats. El seu
relat, però, és gairebé estoic: va patir una de les mecàniques més cruels del
joc —la destrucció de cartes pròpies— i ho va assumir amb una elegància que recordava
els samurais caiguts en desgràcia. Potser sense glòria, però amb dignitat.
Mecànica principal: Deckbuilding i control
de territori.
Jugadors: 2 a 4.
Duració estimada: 90-120 minuts.
Yokohama
(Hisashi Hayashi, distribuït per TMG/Devir)
El Japó de l’era Meiji mai no havia estat tan eficient. En Yokohama, ens convertim en mercaders ambiciosos en plena obertura comercial del país, construint una xarxa de botigues i executius per optimitzar accions i obtenir prestigi. El cor del joc és una mena d’engine building amb accions modulars i posicionament estratègic. Aquí no només importa el què fas, sinó on ho fas, amb una planificació gairebé obsessionada per l’ordre de moviments i la sinergia entre accions.
En aquesta partida, Carles va tornar a demostrar que porta una brúixola japonesa incrustada al canell. Mentre Albert i Jose Luis començaven tímidament, tastant una mica de cada recurs, Carles va decidir imposar el seu domini per la via més elegant: una ruta clara, ben travada i sense titubeigs.
Jose Luis, com sempre, va oferir una explicació impecable del joc —és probable que sigui més meticulós que el manual original—, i Albert va optar per una estratègia que apuntava a l’exportació, però amb alguna dissonància. La victòria no va sorprendre ningú. El que sí va sorprendre va ser l’eficiència gairebé zen del guanyador.
Mecànica principal: Gestió d’accions
programades i xarxa de treballadors.
Jugadors: 2 a 4.
Duració estimada: 90-120 minuts.
Gloomhaven: Fauces del León
(Isaac Childres, Cephalofair Games / Asmodee)
La masmorra no perdona, però tampoc no oblida. Gloomhaven: Fauces del León és una versió refinada del mastodòntic Gloomhaven, més accessible però igual de tàctica i absorbent. Els jugadors assumeixen el paper d’aventurers contractats per resoldre misteris en una ciutat plena de perills. La mecànica principal gira al voltant d’un sistema de cartes duals, on cada acció té conseqüències, i la gestió dels recursos i de l’esgotament del personatge és vital per sobreviure.
La partida va ser una muntanya russa emocional. Havíem arribat a l’última de les cinc missions tutorial —que de tutorial només té el nom—, i la dificultat semblava més pròpia d’una oposició a aventurer de nivell èpic. El grup, format per Jaume DM, Jaume J, David i Jordi, va haver de lluitar contra una onada interminable de golems i sicaris d’elit. Les primeres rondes van ser una combinació d’entusiasme i desconcert: el temps d’actuació de cada jugador és limitat pel nombre de cartes, i “cremar-les” per accions potents suposa una carrera contra el rellotge. I aquí vam fer alguns errors de càlcul... diguem-ne “entusiastes”.
El que realment fa brillar Gloomhaven és la seva semi-col·laboració subtilment egoista. El botí —sí, aquell munt daurat al terra— és una temptació que trenca qualsevol esperit de grup. Si algú s’apropava a un cofre o recollia una moneda, l’ambient es tornava digne d’un tribunal inquisitorial.
I tot i això, el grup va saber resistir: alguns amb habilitats de suport, altres amb cops letals, i tots amb un instint de supervivència admirables. Quan vam acabar, exhausts i satisfets, sabíem que ara sí començava la campanya de veritat. La moral estava alta i les sinergies començaven a aparèixer. I sobretot: el sentiment d’equip havia passat la prova del cofre.
Mecànica principal: Gestió de mà i accions
simultànies en escenari cooperatiu.
Jugadors: 1 a 4.
Duració estimada: 60-120 minuts per escenari.
Sessió de fillers (Star Wars: Palacio de Jabba, Jungo, Skull & Roses, Toy Battle, Danger Danger)
Star Wars: Palacio de Jabba
Els jocs que comencen amb "Em jugo que tens un 4" ja sabem per on van. Aquesta adaptació galàctica de Love Letter ens porta a Tatooine, on els rebels intenten infiltrar-se al palau de Jabba. Els rols canvien, però la mecànica es manté: intuïció, una mica de memòria i molta cara dura. La partida va ser ràpida, amb traïcions dignes de Boba Fett, però com va quedar dit, la versió d’Arkham té més pes i coherència temàtica.
Danger Danger
En temps real i per equips, aquest filler és una explosió d’energia. Es tracta de tapar cartes que van apareixent a una velocitat tal que qualsevol error és probable... però també hilarant. La nostra partida a 4 jugadors ja va ser prou caòtica; imaginar-nos una a 4 contra 4 ens va fer riure només de pensar-hi. I això que el ritme pot tapar —literalment— algunes errades.
Jungo
Un filler del llinatge de Trío, on cal quedar-se sense cartes jugant combinacions millors. La partida va destacar per les rialles i aquella barreja de càlcul ràpid que fa que un filler brilli. Simplicitat de regles, il·lustracions atractives i partides que conviden a la revenja immediata. En Jaume, sempre atent, va fer servir la tàctica de l’elefant en una cristalleria: aparentar que no sap què fa, i guanyar mentre riem.
Skull & Roses
Faroleig pur, sense cartes especials, només roses i calaveres. Aquí cal llegir la taula com si estiguessis en una partida de pòquer... però de campament. L’Albert es va convertir en l’oracle de les apostes, mentre la resta intentava fer-lo caure amb cares de pòquer de manual. La partida va tenir aquell aire de “això només dura 5 minuts” que després es converteix en tres rondes més perquè ningú vol marxar havent estat enganyat dues vegades seguides.
Toy Battle
Una sorpresa alegre. Mecànica de col·locar fitxes al tauler, atacar castells i control de territori, amb una presentació deliciosa. És d’aquells fillers que fan “clic” a la primera i que demanen una altra ronda tan bon punt s’acaba. L’estètica infantil amaga un cor de confrontació directa que va em va encantar. Un must per tancar sessions amb un somriure.
Mecànica principal: Faroleig, temps real,
eliminació i accions ràpides (segons el joc).
Jugadors: 2 a 8, depenent del joc.
Duració estimada: 10-20 minuts cadascun.
Després d’un dia d’emocions, conquestes, masmorres, enganys i rialles, queda clar que el millor de jugar no és només el joc, sinó la gent amb qui el comparteixes. Ens en vam anar amb cartes al cap, castells al cor i la promesa implícita de tornar a veure taula. Perquè cada partida és una història, i cada reunió un capítol nou per recordar.
Així que, si teniu l’oportunitat, feu lloc a taula. Juguem, compartim i riem. Que al capdavall, aquestes són les aventures que val la pena reviure.
Que no desaparegui el vostre esperit lúdic!
Homedeneu
