Q58: Firefly 10th Anniversary Collector's Edition, Five Tribes, Challengers!, Cubirds, Trio, Jungo, Lovecraft Letter

Com cada setmana, hem jugat a alguns jocs de taula i us explico...

Q57: Resident Evil 2, Maladum, Arkham Horror 2a edició, Trio, Lovecraft Letter

Com cada setmana, hem jugat a alguns jocs de taula i us explico...

Cròniques d’una Trobada Inoblidable: Zombis, Profunds i Cofres Enganyosos

A vegades, tot comença amb un missatge innocent en un grup de Telegram: “Quedada el divendres!”. I sense saber com, et trobes voltat de taulers, miniatures, fitxes de recursos, zombis que no saben obrir portes i herois disposats a morir per salvar el grup. Aquesta vegada, la trobada va tenir una dosi alta de tensió, rialles, decisions absurdes que semblaven brillants i algunes victòries molt suades. El menú va ser variat i contundent: des de supervivència pura a Racoon City fins a la bogeria còsmica d’Innsmouth, passant per enganys amorosos amb aroma lovecraftià i un dungeon amb més escenografia que una pel·licula de Peter Jackson.

 

Resident Evil 2: The Board Game

Racoon City no és lloc per passejar de nit. Ni de dia. Ni tan sols amb una escopeta. El trio valent format per Jaume dM, Pere i Jaume J es va embarcar en una expedició gairebé suïcida a un complex infestat de morts vivents. 

 

Aquest joc cooperatiu recrea l’experiència del clàssic videojoc, i ho fa amb una fidelitat que frega el sadisme: munició escassa, zombis lents però inacabables, i corredors estrets on una mala decisió pot condemnar tot l’equip.

 

Per als més juganers, el sistema d’acció per torns està molt ben equilibrat: cada jugador disposa de quatre accions que pot utilitzar per moure’s, atacar, utilitzar objectes o interactuar amb el mapa. Però el veritable repte ve quan s’activa el mecanisme d’IA dels zombis. 

 

El detall que més va fer riure va ser descobrir que els zombis són incapaços d’obrir portes, però detecten qualsevol so a través de parets de formigó i tres passadissos de distància. Això va convertir l’acte de tancar portes en una estratègia superior a la de disparar, en una mena de coreografia absurda de “tanquem aquí, correm per allà, obrim l’altra, fem soroll perquè el zombi se’n vagi i… merda, m’ha mossegat.”

 

La partida va ser un ballet tàctic d’alt nivell. En una escena que mereixeria adaptació cinematogràfica, un dels Jaumes va atraure un grup de zombis al lavabo, mentre l’altre obria un armariet amb claus. Pere va protagonitzar una fugida èpica mentre dos zombis s’entrebancaven amb una porta mig oberta. Finalment, la combinació de tàctiques boges i accions brillants va portar a la victòria. Una d’aquelles partides que deixen empremta… i alguna mossegada.

Mecànica principal: col·laboratiu amb gestió d’accions i IA d’enemics

Jugadors: 1-4 Duració estimada: 90-120 minuts

 

Maladum: Dungeons of Enveron

Només d’obrir la capsa, Maladum ja impressiona. Els taulells 3D, les estructures modulars, els mobles, les portes que s’obren i tanquen… tot plegat et fa sentir dins d’un dungeon viu. Hi ha hagut un problema amb la impressió de les cartes de la primera edició del joc, on es barreja una cara amb castellà i una altre amb anglés, però la editorial està enviant cartes noves als compradors del joc.

L’escenografia és tan impactant que sembla que un decorador de cinema s’hagi aficionat als jocs de taula. Però no és només aparença: el sistema de joc és profund i tensa cada decisió, especialment quan el taulell comença a omplir-se de monstres.

 

En aquesta ocasió, l’equip explorador format per Nacor, Jaume J, Jordi i Jaume dM va afrontar una missió que començava de forma tranquil·la… però ja sabem com acaba això. 

 

El joc ofereix un sistema d’IA per als enemics molt ben desenvolupat, i una mecànica interessant: els monstres apareixen aleatòriament, però si no hi ha ningú a la vista, es mengen entre ells. Això va donar lloc a situacions surrealistes on els herois s’amagaven darrere d’una columna per deixar que un cuc gegant  i un ogre es destrossessin mútuament.

 

L’estratègia es va dividir en binomis: Nacor i Jaume J van avançar com una patrulla sincronitzada, mentre Jordi i Jaume dM vivien una altra pel·lícula. Sobretot Jaume dM, que va haver de fer de esquer improvisat per salvar la resta del grup, facilitant la fugida dels companys. Va acabar com a heroi... però no precisament viu. Aquesta partida va reforçar una de les grans veritats del dungeon crawling: qui obre el primer cofre, pateix la maledicció. I qui distreu els monstres, mereix una estàtua. O almenys un record honorífic entre la comunitat de Badalona Jugona.

Veieu un unboxing al canal del nostre company de Badalona Jugona:

 

Mecànica principal: dungeon crawling amb escenografia 3D i IA d’enemics

Jugadors: 1-6 Duració estimada: 90-120 minuts

Arkham Horror 2a edició + Innsmouth Horror

Quan un grup de jugadors decideix afegir Innsmouth Horror a una partida d'Arkham Horror, el que estan fent realment és signar un pacte d’autodestrucció amb el mateix Cthulhu. I així va ser. David, Víctor, Montse i Javi van entrar de ple en una de les sessions més desquiciades que es recorden. Ja només començar, Víctor va caure en la temptació d’acceptar el seu destí: “No està tan ben pagat com investigador, però menjo tot el peix que vull”, va dir just abans de convertir-se en Profund.

 

El joc en si és un monstre cooperatiu. La gestió de personatges, les cartes de mites, els portals que s’obren a altres mons i el rastre de bogeria que va deixant tot plegat es combinen per generar una sensació d’angoixa creixent. I amb l’expansió d’Innsmouth, la mecànica dels profunds, la pista de la conspiració i els nous portals afegeixen encara més caos.

 

El moment culminant va arribar amb l’aparició de Cthugha. Bé, més que aparèixer, va esclatar a la realitat amb una rialla malvada. L’equip, superat per la quantitat de pistes, la bogeria acumulada i una sèrie de tirades de sort absolutament nefastes, va veure com la partida es desfeia com un llibre antic a la dutxa. Ningú va sortir il·lès, però tothom va sortir-ne encantat. Això és Arkham: la derrota és gairebé segura, però com t’hi enfonses, és art pur.

Mecànica principal: cooperatiu amb gestió de cartes, investigació i control del caos

Jugadors: 1-8 Duració estimada: 180-240 minuts

 

Trio

Entre tants tentacles i morts vivents, es va colar un filler alegre i descarat. Trio és d’aquells jocs que en deu minuts t’han fet riure tres vegades i cridar quatre. Els jugadors han de trobar tríos de cartes del mateix número, a través d’una combinació de memòria, deducció i una mica de psicologia inversa a l’estil “sé que tu saps que jo sé que vas veure aquell 8 abans que el tapéssim.”

 

Yolanda, Jaume dM, Jaume J i Nacor van jugar diverses partides ràpides i plenes de moments d’humor. Especialment divertit quan algú intentava fer un trio i el tercer número no coincidia, provocant cares de frustració tan exagerades que semblava que estiguéssim jugant a pòquer emocional. El ritme frenètic, la interacció constant i la capacitat de fer dues partides mentre esperes que acabin d’endreçar l’Arkham el converteixen en una joia entre fillers.

Mecànica principal: deducció i memòria

Jugadors: 3-6 Duració estimada: 10-15 minuts

 

Lovecraft Letter

Aquest és el cosí embogit del Love Letter, amb carta de presentació des del Necronomicó. Es juga igual de ràpid, però afegeix una dualitat malaltissa: pots jugar com a humà sa o com a embogit pel coneixement prohibit. Les cartes tenen efectes diferents segons l’estat mental del jugador, i això obre un ventall estratègic més ampli, però també molt més perillós.

 

La partida entre Jaume, David, Javi i Nacor va ser ajustadíssima. Tothom va arribar a un punt de la victòria, però només Jaume va saber llegir el moment clau. El joc té aquella tensió que barreja un push your luck amb memòria curta i enganys subtils. Hi ha qui el juga com un duel d’intel·ligències. I hi ha qui només vol fer embogir als altres per veure què passa. Sigui com sigui, diverteix. I en aquesta ocasió, la victòria va ser ajustada i merescuda.

Mecànica principal: eliminació i deducció amb twist de bogeria

Jugadors: 2-6 Duració estimada: 20-30 minuts

 

Tornar a casa amb tentacles al cor

 

Quan acabes una jornada així, amb zombis a les butxaques, cofres plens de trampes, investigadors que canvien d’espècie i cartes que et fan dubtar de la teva salut mental, només pots fer una cosa: tornar-hi. Les partides no només van ser emocionants, sinó també plenes d’aquells moments que et fan estimar els jocs de taula. On una porta tancada pot salvar-te la vida, on els monstres es mengen entre ells si t’amagues prou bé, i on rius fins i tot quan et devoren.

Així que sí, seguirem jugant. I seguirem explicant-ho. Perquè cada trobada és una història. I cada joc, una aventura. Fins la propera, jugaires!

Que no desaparegui el vostre esperit lúdic!

Homedeneu