Com cada setmana, hem jugat a alguns jocs de taula i us explico...
Les aventures de la setmana lúdica: De l’espai profund al Japó medieval, amb un toc de supervivència i focs artificials
Firefly: Gairebé com ser l’autònom perfecte, però amb naus espacials
Pilotar una nau espacial és emocionant, però a l’univers de Firefly queda clar que això no és cap passeig per l’espai. Amb llicència d’homenatge a la sèrie de culte, aquest joc ens transporta al polsegós univers d’en Malcolm Reynolds, on les tripulacions han de treballar dur per mantenir-se volant... i vius. La clau del joc és una barreja de gestió de recursos i presa de decisions, on els jugadors han de contractar tripulants, completar missions i evitar (o encarar-se) amb la llei i altres problemes.
Firefly t’ensenya que pilotar naus i buscar fortuna per l’espai implica triar amb cura les feines que t’ofereixen, mantenir la moral de la teva tripulació, esquivar problemes, solucionar avaries i intentar seguir volant cada dia. La feina de l’autònom no és fàcil ara ni al futur...
Harakiri: Herois contra dimonis i dieta medieval
Si alguna vegada t’has preguntat com seria viure al Japó feudal amb un toc d’imaginació èpica, Harakiri té la resposta: intens. Aquí som herois lluitant contra forces malignes que semblen no tenir fi, en un joc que combina gestió d’accions amb combat tàctic. L’equilibri entre preparar-se al mapa de la regió i enfrontar-se als enemics al tauler de combat és la clau per sobreviure.
A veure, som Herois d’un antic Japó medieval fantàstic, sí, però voleu parar de fer aparèixer dimonis gegants voladors? Perquè no ens envieu exèrcits de guerrers normals, si us plau? Quan els jugadors van aconseguir derrotar el cap final, la sensació general era que haurien pogut vendre el joc com una alternativa a les dietes: tres lluites èpiques en un dia deixen qualsevol heroi exhaust.
Men Nefer: Egipte al detall, amb un duel de cinèfils
Construir una civilització és complex, i Men Nefer ho reflecteix amb una combinació d’accions estratègiques que giren entorn de la col·locació de treballadors i la selecció de llosetes. Aquí, cada decisió impacta l’evolució del teu Egipte particular, amb l’objectiu final d’acumular més prestigi que els altres jugadors al llarg de tres eres.
Carles va guanyar la partida (jo diria que va estudiar a fons la pel·lícula “Los 10 mandamientos”) i Carlos va fer una puntuació digne (segurament va veure “La mòmia”).
Robinson Crusoe: Sobrevivint al límit (i a les decisions dels companys)
Robinson Crusoe és una història de supervivència cooperativa que no deixa espai per als errors. Cada torn és una lluita contra els elements, els imprevistos i, de vegades, les decisions no gaire encertades dels teus companys. La combinació d’esdeveniments, recursos escassos i construccions necessàries fa que la pressió sigui constant.
La nostra partida va començar amb molt optimisme. "Si construïm un refugi al primer torn, ja ho tenim", va dir algú amb una confiança que aviat es va esfumar. La bonica història de supervivència de la novel·la és una cosa, però sobreviure als esdeveniments i problemes que et presenta aquest joc, sí que és un repte continu.
Deep Sea Adventure: Compartir oxigen, sí, però només una mica
Baixar a les profunditats per recollir tresors sona com una aventura tranquil·la, però a Deep Sea Adventure la clau està en la gestió d’un recurs comú: l’oxigen. Cada jugador ha de decidir fins a on vol baixar i quant risc està disposat a assumir abans de quedar-se sense aire.
Els primers torns van ser plens d’esperances, amb tots baixant a recollir artefactes antics com si fóssim submarinistes professionals. Però quan l’oxigen va començar a baixar ràpidament, va començar el pànic. Jordi va ser el primer a deixar anar els seus tresors per tornar a la superfície, provocant rialles... fins que Lluc el va imitar poc després. A mesura que la pressió augmentava, els jugadors van haver de decidir entre intentar arribar al fons o salvar-se. Al final, només en Jaume va sobreviure, i la lliçó va ser clara: a les profunditats, la cobdícia mata.
Hanabi: Focs artificials i llenguatge corporal
A Hanabi, els jugadors cooperen per crear el millor espectacle de focs artificials possible, però amb un gir únic: només pots veure les cartes dels altres, no les teves. Això converteix cada pista que dones en un acte d’equilibrisme entre la claredat i l’ambigüitat.
La nostra partida va començar tranquil·la, amb pistes senzilles i una confiança creixent. Però aviat, el llenguatge corporal va començar a parlar més fort que les paraules. "Aquesta carta és... vermella?" va preguntar en Jordi, intentant dissimular el pànic mentre assenyalava amb insistència. Les rialles es van convertir en desconcert quan una pista mal interpretada va posar en perill l’espectacle. Tot i això, els focs artificials finals van ser acceptables, encara que la veritable diversió va ser la quantitat d’interpretacions surrealistes que vam fer de cada pista.
Aquesta trobada ens va portar des de les profunditats de l’espai fins al Japó medieval i els tresors submergits, amb un toc d’humor i moltes lliçons sobre treball en equip... o la falta d’aquest. Com sempre, la diversió va ser la veritable guanyadora. I vosaltres, quin joc posareu sobre la taula aquest cap de setmana?
Que no desaparegui el vostre esperit lúdic!
Homedeneu
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada