Com cada setmana, hem jugat a alguns jocs de taula i us explico...
Cròniques d’una trobada d’infart: De Cthulhu a Mad Max
Hi ha trobades de jocs de taula que podrien ser recordades per les seves mecàniques afinades, per les estratègies magistrals o per aquells moments on tot penja d’un fil. Però aquesta no és una d’aquelles històries. Aquesta reunió va ser un còctel de caos, coratge i un toc d’absurd. Des de la desesperació de combatre cultistes fins a les esbojarrades curses pel desert, aquí us deixo un relat de partides on el riure i la tensió van anar de la mà.
1. Cthulhu Death May Die - Temporada 2, Episodi 6: Hastur
La taula tremolava sota la mirada amenaçadora de Hastur, el Rei de Groc. Marcos, Jaume, Jordi, Blas i Jaume D. no eren exactament un equip de somni. No es pot dir que siguin els investigadors més equilibrats que el món hagi vist, però si alguna cosa tenien en comú era una determinació gairebé irracional per no deixar que el ritual d’invocació tingués èxit.
La mecànica del caos: Death May Die és un joc cooperatiu on els jugadors han de sabotejar un ritual abans que es completi i, després, intentar derrotar un Primigeni. Cada jugador controla un investigador amb habilitats especials, però a mesura que avança la partida, aquests es van tornant cada cop més bojos (i, paradoxalment, més potents). Aquí, les decisions importen: atacar o curar-se, avançar o esperar?
Després de molts crits i algun insult innocent a les miniatures, Marcos va agafar el paper de l’heroi físic. Amb la mateixa delicadesa que un camió en una desfilada, va massacrar cultistes mentre Jaume intentava desxifrar pistes... a cops de destral. La resta es va centrar a atacar el ritual. El moment culminant va ser quan Blas, en un rampell de valentia, es va plantar davant d’Hastur i, amb una última tirada de daus, va aconseguir rematar-lo. Com Jordi va dir després: “Hastur potser és un rei, però aquí manem nosaltres.”
2. Cthulhu Death May Die - Temporada 3, Episodis 4 i 6
Si Hastur va ser un repte, Tsathoggua i Azathoth van ser un espectacle. Montse, Víctor, Jordi i Alberto van prendre les regnes de dues partides consecutives on les probabilitats estaven clarament en contra seva.
Més boig no vol dir millor: Aquesta temporada del joc introdueix més cartes de bogeria i escenaris amb efectes devastadors. Aquí, la cooperació és clau. Però entre ajudar l’equip o llançar-se de cap al perill per robar una pista, la temptació és gran.
A la primera partida, Montse va destacar pel seu impecable ús dels poders del seu investigador, aconseguint sempre estar al lloc correcte en el moment exacte. A la segona, Jordi va fer el contrari, embolicant-se en una discussió amb Alberto sobre com interpretar una regla, mentre Tsathoggua amenaçava amb devorar el món. Malgrat això, van acabar triomfant gràcies a una tàctica que Víctor va definir com “sort i daus beneïts pels déus.”
3. Marco Polo 2: Al servicio del Khan
Després de l’horror còsmic, un retorn a la serenitat dels eurogames va ser més que benvingut. Albert, Jose Luís i Hèctor van desplegar les seves fitxes per convertir-se en els comerciants més respectats de la Ruta de la Seda.
Col·locació de treballadors i objectius múltiples: En aquest joc de gestió de recursos i planificació, cada acció té conseqüències. L’elecció d’itineraris, la compra de mercaderies i el desplegament de caravanes defineixen l’èxit. Els personatges amb habilitats especials afegeixen una capa estratègica a les decisions.
Hèctor va dominar des del primer moment. Mentre Albert es perdia entre dos camins possibles i Jose Luís acumulava camells com si fossin monedes, Hèctor va construir una xarxa comercial sòlida que li va permetre acumular punts amb una precisió gairebé insultant. Al final, Albert només va poder dir: “Hauríem d’haver bloquejat el seu camí a Samarcanda...”
4. Dawn of the Zeds
Nacor i José Maria es van trobar al bell mig d’un apocalipsi zombi. Literalment. Dawn of the Zeds, un joc cooperatiu de supervivència, va ser el seu camp de batalla.
Tensió constant: Aquest joc combina un mapa modular amb cartes d’esdeveniments que determinen com avancen els zombis. Els jugadors han de gestionar recursos, moure civils i, si poden, trobar temps per descansar.
Tot anava relativament bé fins que una decisió dubtosa de Nacor va permetre als zombis entrar a la ciutat. A partir d’aquí, José Maria es va convertir en una màquina de gestionar crisis, movent-se d’un costat a l’altre mentre Nacor intentava desesperadament reparar la situació. Finalment, quan la situació semblava irrecuperable, una última onada de daus miraculosos els va salvar.
5. Diamants
Després del drama, una mica de diversió amb Diamants, un joc de push your luck clàssic. Aquí, Jaume va demostrar que l’avarícia, efectivament, trenca el sac.
Senzill però brutal: Els jugadors exploren coves per obtenir diamants. Poden retirar-se en qualsevol moment per guardar el botí o arriscar-se a perdre-ho tot si apareix un perill.
Mentre Jaume sortia carregat de tresors, la resta es quedava a les coves, convençuts que “aquest cop sí que no hi haurà perill.” En Jaume, ara es dedica a la exportació de diamants, i en JaumeD, Marcos, Jordi i Blas, encara estan picant pedra a dins les coves, però amb molta alegria, això sí.
6. Thunder Road Vendetta
El desert postapocalíptic va ser testimoni de la cursa més absurda i caòtica que es pugui imaginar. Albert, amb una motocicleta més ràpida que un ratolí espantat, va ser el primer a creuar la meta.
Carreres i destrucció: Els jugadors mouen els seus vehicles, disparen als altres i intenten mantenir-se fora de perill. La partida es desenvolupa en un tauler modular on els obstacles i les explosions són constants. Hi ha dos formes de guanyar; o elimines a tots els vehicles dels teus contrincants (sistema Mad Max) o intentes arribar el primer a la meta (sistema olímpic).
Mentre Albert avançava a tota velocitat, Nacor, Hèctor, Jose Luís i Jaume es dedicaven més a fer-se miques entre ells que a avançar. El moment estel·lar va ser quan Hèctor va intentar travessar una paret rocosa, només per descobrir que la física és implacable.
Entre zombis, Primigenis i curses esbojarrades, aquesta trobada va ser una barreja explosiva d’estratègia, humor i moments memorables. Els jocs van brillar per la seva diversitat i per com cada partida va treure el millor (o el pitjor) de cada jugador. Així que, estimats lectors, què us sembla? Us animeu a formar part del caos la propera vegada?
Que no desaparegui el vostre esperit lúdic!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada